divendres, 28 d’octubre de 2016

212. Cabanyes Escriu (2): La trama

Fa escassos minuts que ha finalitzat la segona sessió del taller d'escriptura creativa Cabanyes Escriu. Cada vegada hi participen més alumnes i avui, per exemple, ja hem tingut l'oportunitat de llegir  i comentar alguns dels seus textos. 



Avui hem parlat de les històries que ens agraden. Per què ens agraden? ens hem preguntat. I hem arribat a la conclusió que els llibres que ens agrada llegir són aquells que ens provoquen curiositat, intriga, expectatives, aquells on el protagonista, per un motiu o altre, trenca amb la seva vida rutinària (perquè ha guanyat la loteria, perquè ha descobert que és bruixot, perquè ha suspès un examen molt important, perquè li han proposat matrimoni) i els canvis que tot plegat comporta.

Aquest canvi serà decisiu pel protagonista i també per la resta de personatges, si és que n'hi han, i ens formularem la gran pregunta dramàtica a partir de les expectatives que el relat ens suggereix:

- Aconseguirà Sherlock Holmes saber qui és l'assassí? 
- La Blancaneu se salvarà de la madrastra? 
- Serà Charlie el nen escollit per Willy Wonka?

Hem fet una llista de recomanacions a propòsit d'aquesta qüestió que són les següents: per crear expectatives, els lectors han de tenir una quantitat d'informació dels personatges concreta, ni més ni menys. Si en el text hi ha masses detalls, els lectors esbrinaran aviat la resposta de la gran pregunta dramàtica i abandonaran la lectura abans d'acabar. Per això es recomana que ni s'amagui informació vital ni que es desvetlli aquella informació que pugui trencar les nostres expectatives com a lectors.

També hem parlat de com es creen aquestes expectatives. Les expectatives es creen a partir de la relació entre el protagonista, el seu objectiu i els entrebancs que pateix aquest abans d'assolir (o no) el seu objectiu. Per exemple, pensem en el conte de la Caputxeta. 

Si la Caputxeta no s'hagués topat amb el llop, no hi hauria història. 



T'agradaria participar al taller? No t'ho rumiïs més i vine! La propera trobada serà el divendres 18 de novembre a partir de tres quarts de sis de la tarda a la biblioteca.

Què no et pots esperar i vols començar a escriure les teves històries? Et deixem aquí unes quantes propostes d'escriptura que ens pots fer arribar al correu bibliotecacabanyes@gmail.com ! Les penjarem al blog i així tots els alumnes del centre podran veure l'escriptor que ets!

  • Escriu un conte de terror que passi a la biblioteca de l'institut
  • Explica'ns una anècdota
  • Parla'ns del teu llibre preferit.
  • Quin ha sigut el teu últim malson.

Per últim aquests són alguns dels llibres que recomanem:
  • Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó (la propera trobada parlarem d'un conte seu)
  • Coraline de Neil Gaiman
  • El palau de mitjanit de Carlos Ruiz Zafón
  • Marina de Carlos Ruiz Zafón
  • L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón
  • Harry Potter i la pedra filosofal de J.K.Rowling
  • Els contes d'Edgar Allan Poe
  • El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde
  • L'estudi d'escarlata d'Arthur Conan Doyle
  • La noia del tren de Paula Hawkins

Bona castanyada!

dimecres, 26 d’octubre de 2016

211. Un relat de regal

El verano más feliz de mi vida

Tenía 13 años y acababa de romperme la rodilla. Yo era alero-pivot en mi equipo de baloncesto y mi misión principal era salir al rebote. En una de esas refriegas debajo de la cesta pisé mal, metí el codo y seguí jugando con la rodilla rota hasta el final del partido. Ya en frío, me di cuenta de que no podía andar.
La operación era sencilla porque se trataba sólo de un desgarro del cartílago que rodea la rótula. Ese trozo desgarrado viajaba entre los huesos y las articulaciones y había que extraerlo. Me lo sacaron en Lugo, después de cuatro días de tenerme internada a la espera de que mi cartílago desprendido tuviera a bien colocarse en el lugar adecuado para no abrirme la rodilla por detrás. Cuando salí del hospital, escayolada hasta medio muslo, ya sabía que no iba a poder nadar ni bailar ni correr. Pero me compensaba de todo la importancia de llevar una muleta a los 13 años. Por aquella época acababan de abrir el pub del Leyton, y el pincha era bastante bueno. Nacha Pop y Los Secretos eran mis favoritos. Yo, con la pierna inmóvil, me quedaba sentada cuando la música empezaba a sonar. Todas las mujeres deberían de tener una pierna escayolada, eso te hace ser mejor. A hacerme compañía se quedaban aquéllos precisamente a los que yo nunca haría caso en circunstancias normales. Así me fijé en Antonio, que me daba conversación y me venía a ver los primeros días a casa, cuando todavía no podía ni andar. Antonio era de Madrid y tenía los ajos azul eléctrico, una delgadez extrema y aparato en los dientes. Era tímido, pero al mismo tiempo muy valiente. Cuando hablábamos, me miraba a los ojos, cosa que no hacía ningún chico de mi pueblo, y con los infrarrojos de la discoteca su cara parecía la de un lince acosado que no teme a la muerte y te mira de frente. Los primeros días de mi escayola intenté evitarlo y le pedía a mi padre que viniera a buscarme al pub para no tener que caminar lentamente en su compañía por todo lo largo y ancho de la carretera general. Antonio era el único que se ofrecía a acompañarme, y a mí me daba una vergüenza horrorosa aquel largo trayecto a su lado, un camino que se hacía infinito porque yo avanzaba a saltitos de poco más de una baldosa, y todo ese tiempo de sufrimiento y costoso avance aún me daba para pensar que si no tuviera la pierna escayolada Antonio nunca se había atrevido a acercarse a mí. Eso me hacía despreciarlo un poco, pero al tercer día no pude decirle que no. Cuando doblábamos la primera esquina, yo ya sudaba de desesperación, y cuando pasábamos por delante de la puerta de su casa, donde siempre estaba su madre o alguno de sus hermanos colgado de las ventanas, una nube de bochorno me cubría entera.
Yo ya sabía entonces que hacer aquel camino con Antonio más de dos días era más comprometido que salir con cualquiera en circunstancias normales todo un invierno. Él me acompañó un día y otro prácticamente en silencio, mirándome con sus ojos de un azul reflectante, y yo no encontré la frase adecuada para disuadirlo. El tercer y cuarto día empecé a sentirme tranquila a su lado, era muy agradable saber que al final de la disco, aunque a mí me diera por hablar con otro, Antonio me esperaría para acompañarme. No parecía pedirme nada a cambio, sólo se ponía a mi lado a caminar. Ni siguiera parecía que hiciera el menor esfuerzo para ir despacio, y además yo creo que lo que a mí me contrariaba tanto, esa lentitud exasperante de caminar sólo con una pierna y una muleta, a él era lo que más le gustaba.
Empecé a sentirme cómoda el sexto y el séptimo día. Cuando cumplimos una semana, yo ya andaba mucho mejor. El camino se hacía más corto y, además, Antonio y yo hablábamos de otras cosas, y las cabezas de sus hermanos y su madre colgadas de las ventanas se hicieron familiares. Nunca llegábamos hasta mi portal. Él me dejaba en el semáforo, unos metros antes. La última semana antes de que me quitaran la escayola, Antonio parecía un poco más triste y nervioso, como se le pesara su misión. El día antes de viajar a Lugo para desprenderme al fin de aquella coraza que me hacía más lenta y más buena, Antonio y yo rebasamos juntos la barrera del semáforo y caminamos despacio hasta mi portal No había nadie en mis ventanas, pero no me hubiera importado. Allí Antonio me acercó los labios y sentí el frío de sus dientes torcidos debajo del aparato, y sus ojos azules que buscaban los míos.

- Mañana te quitan la escayola.

- Ya.

- ¿Y a qué hora vuelves?

- No sé.

Antonio se quedó mirándome y luego me dijo algo que no he encontrado después en ningún libro.

Mañana ya no querrás que yo te acompañe. Si lo hicieras, ya no tendrías más remedio que casarte conmigo, y a mí aún tienen que quitarme el aparato y tú tienes que recuperarte. Pero si algún día cuando seas mayor vuelves a romperte una pierna, llámame, ¿vale?


Antonio se fue y mi madre bajó para ayudarme a subir las escaleras. Al día siguiente me quitaron la escayola, pero ya no encontré por la tarde a Antonio en el pub. No sufrí por él. No me hizo llorar. No sé si fue el verano más feliz de mi vida, pero hasta es posible que sí.

Luisa Castro

dilluns, 24 d’octubre de 2016

210. Dia de les #biblioteques


24 d'octubre! Avui és el dia de les biblioteques i per això us volem parlar d'un llibre, de fet, d'un conte protagonitzat per l'Ernestina Laburnum, una jove i bonica bibliotecària que ha sigut segrestada amb per uns bandits. El llibre es titula El secuestro de la biblioteca de la mà de Margaret Mahy, que va ser bibliotecària, amb els simpàtics dibuixos de Quentin Blake i publicat per Alguara.

Doncs la història comença d'aquesta manera:


Un día, Ernestina Laburnum, la bella bibliotecaria, fue raptada por unos malvados bandidos. Acababa de salir a pasear por el bosque, situado a las proximidades de la ciudad, cuando los bandidos la asaltaron y se la llevaron.
 - ¿Por qué me secuestran? -preguntó con frialdad-. No etngo amigos ricos ni primos ricos. La verdad es que soy una pobre huérfana sin casa propia, aparte de la biblioteca.
-Eso es precisamente lo que nos interesa -dijo el Bandido-Jefe-. El ayuntamiento de la ciudad pagará un generoso rescate. Todo el mundo sabe que la biblioteca no funcionará nada bien sin su bibliotecaria. 



La biblioteca, però, els adverteix del xarampió que ha passat recentment. Massa tard... els lladres cauen malalts i Ernestina, en comptes de fugir cames ajudeu-me, els cuida i es dedicar a explicar-los contes clàssics com els de les Mil i una nits i Alícia al país de les meravelles. 

És una historieta breu però que parla del valor de les biblioteques, dels bibliotecaris i dels llibres i que té un final sorprenent!


El recomanem amb un somriure d'orella a orella! El trobareu a la vostra biblioteca!

dijous, 20 d’octubre de 2016

209. La bibliotecària recomana...


Avui us volem parlar d'una de les últimes novetats de la biblioteca. La novel·la juvenil Diumenge al matí, al peu del salze de Dolors Garcia i Cornellà, publicada a l'editorial Barcanova i que ha sigut mereixedora de l'última edició del Premi Barcanova de literatura juvenil. 

L'obra ens parla d'uns antics companys d'escola que decideix retrobar-se cinc anys després de fer una escapada a una casa rural amb el professor que més aprecien. Així comença la novel·la:



A sisè, no van fer el viatge de final de primària perquè les famílies començaven a patir per la crisi i molts pares i mares estaven a l'atur. Van canviar un somiat viatge de sis dies a Mallorca, que era el viatge que tradicionalment s'havia fet a l'escola des de feia molts anys, per tres dies i dues nits en una casa de turisme rual, can Malrubí, l'amo de la qual era el germà gran d'en Gal, que no els va voler cobrar res per l'estada. Can Malrubí estava només a quatre quilòmetres del poble, però tots es van proposar fer-se a la idea que eren a l'altra banda del món. Així era molt més exòtic i interessant. 


En aquelles colònies, en Josep Ramon Camps, el seu tutor, els va proposar un joc.

- Aquesta nit, en aquest lloc, enterrarem un secret -els va dir, al peu d'un salze gegant que hi havia a tocar la riera que passava molt a prop de la casa-. I d'aquí a cinc anys tornarem a desenterrar-lo.

Els va manar posar tres coses en un sobre gran: un objecte que simbolitzés la infantesa que començaven a deixar enrere, un objecte que representés el futur que volien i, escrit en un paper, alguna cosa que volguessin fer desaparèixer per sempre, com ara una nosa, algun temor o alguna experiència negativa. També els va dir que no les compartissin amb ningú, que les guardessin per a ells i prou i que, passats els cinc anys, desenterrarien els secrets i, llavors sí, en podrien parlar amb tothom, si volien, i explicar per què havien triat aquells objectes i què era allò que els havia fet tanta nosa, tanta por o tant dolor. 


La novel·la és breu i gens innocents. Sembla que l'experiment del profe hagi de ser un divertit i curiós però realment, aquell curs, aquell sisè va ser horrible per molts dels que es retroben cinc anys després. Durant aquell any van passar moltíssimes coses i els protagonistes van viure situacions molt desagradables que han hagut d'arrossegar des d'aleshores. Què va passar? Qui va ser el culpable de tot plegat? Tot això no se sap fins a l'últim capítol i s'aconsegueix que el lector vulgui llegir un capítol rere l'altre fins a esbrinar tota la veritat. 

Ja veureu que la lectura és molt planera i que els capítols narrats en primera persona són pistes per resoldre el gran misteri.

El podeu trobar disponible a la biblioteca! No us el perdreu! 

dimecres, 19 d’octubre de 2016

208. Diu així...

La tela de Penélope

o quién engaña a quién

Augusto Monterroso

Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.
Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo.
De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.



dimarts, 18 d’octubre de 2016

207. Cabanyes escriu (1)

El passat divendres 7 d'octubre, a la biblioteca del centre, va tenir la primera sessió del taller d'escriptura creativa Cabanyes escriu amb el propòsit d'estimular la creativitat, compartir els relats amb la resta de participants i intentar millorar-los. 


Durant la primera sessió ens va preguntar per què escrivim? Per què ens agrada escriure? Les respostes van ser diverses però totes elles van coincidir amb el mateix: volem escriure més i millor! El taller vol dotar als participants d'eines i mecanismes per construir bones històries, bones estratègies per combatre la por que provoca la pàgina en blanc i enriquir els personatges i fer les trames més interessants. 

Vam parlar dels nostres autors preferits i vam destacar les característiques que més ens agraden. Però sobretot ens vam centrar ens els consells que Roald Dahl ens ha fet arribar amb l'assaig "Un cop de sort: de com em vaig convertir en escriptor" publicat a La meravellosa història de Henry Sugar i d'altres autors universals com Orwell, Bradbury, Cortázar, Txékhov. 


Ens ho vam passar molt bé i van sorgir idees brillants com la de l'existència d'uns fantasmes a la biblioteca.  

Si t'interessa l'escriptura, vine el proper divendres 28 a partir de dos quarts de sis de la tarda a la biblioteca. 


dimarts, 11 d’octubre de 2016

206. La cita del dia

En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.

Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 6 d’octubre de 2016

205. Consells per als escriptors segons Roald Dahl

Qualitats per esdevenir escriptor segons ROALD DAHL



  • S’ha de tenir una imaginació viva.
  • S’ha de saber escriure bé. Vull dir que s’ha de ser capaç d’aconseguir que una escena o un paisatge siguin coses vives al cap del lector. No tothom la té, aquesta capacitat. És un do, un do que es té o no es té.
  • S’ha de tenir resistència. Altrament dit, s’ha de ser capaç d’aferrar-se a allò que s’està fent i no abandonar mai, hora rere hora, dia rere dia, setmana rere setmana i mes rere mes.
  • S’ha de ser un perfeccionista. Vull dir que no s’ha de quedar mai satisfet amb el que s’ha escrit fins que no s’ha reescrit repetides vegades, millorant-ho tant com sigui possible.
  • S’ha de ser molt disciplinat. Es treballa sol. Ningú no contracta un escriptor. I a l’escriptor no el ronda mai ningú disposat a acomiadar-lo si no serveix per a la seva feina o no rendeix prou, ni a esbroncar-lo si comença a dropejar.
  • Ajuda molt a tenir un sentit de l’humor força esmolat. Quan s’escriu per a adults no és essencial, però si s’escriu per a nens, és vital.
  • S’ha de tenir un cert grau d’humilitat. L’escriptor que es pensa que la seva obra és meravellosa sempre toparà amb problemes. 

dilluns, 3 d’octubre de 2016

204. ÚLTIMS DIES

T'agrada escriure? Apuntat al primer taller d'escriptura creativa del centre. "Cabanyes escriu".



COMENCEM AQUEST DIVENDRES 
A PARTIR DE DOS QUARTS DE SIS!

Aquest taller té els següents objectius:
  • Motivar la imaginació dels participants: no pot ser que les bones idees s'oblidin en un calaix.
  • Treballar els aspectes essencials dels relats de ficció, des del punt de vista teòric i pràctic: què és la ficció? Com podem definir millor els personatges? Quin és el ritme de la trama? Quins tipus de punts de vista hi ha i quin és el més adequat per al nostre relat? i un llarg etcètera.
  • Fomentar la lectura a través de textos literaris i d'assaig que ens serviran per millorar i enriquir els nostres relats.
  • Millorar la comprensió lectora ja que llegirem els exercicis dels companys i els valorarem.
  • Treballar aspectes lingüístics (i no només l'ortografia).
  • Analitzar i comentar textos.
  • Passar-s'ho pipa! 

A qui va adreçat? A tothom! (Alumnes, mestres i personal no docent del centre). Tothom pot tenir bones idees i ganes d'aprendre. 

Quan? La primera sessió serà el proper divendres 7 d'octubre a partir de dos quarts de sis fins a les  set (la sessió durarà aproximament 90 minuts).

On? A la biblioteca del centre. 

Qui ho coordina? Amb moltes ganes, la Laura Jacas, la bibliotecària de les tardes. 

Encara m'hi puc apuntar?: Vine a la biblioteca i omple el formulari d'inscripció i la coordinadora es posarà en contacte amb tu!