dimecres, 13 d’abril de 2016

196. Trenta-tres cites rodoredianes

Tal dia com avui de fa trenta-tres anys va morir Mercè Rodoreda i per això n'hem recollit trenta-tres cites. Esperem que us agradin i que les compartiu amb les vostres amistats!
Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d'uns ulls.
 Quan ens mirem no veiem com som; ens veiem com érem.

Vençuda  tot, vull ser jo mateixa, abella furiosa de sa mel.

A mi la veritat sempre m'ha temptat de mala manera.

Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dic amb la màxima simplicitat les coses essencials.

Sense ser aventurera, he viscut com s'ha de viure: o sigui, perillosament.

... fins que va venir la República i en Quimet se'm va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d'on l'havia treta. Encara em recordo d'aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me'n recordo, que no l'he pogut sentir mai més. - La plaça del diamant

Les coses importants són les que no ho semblen. 

L'amor, com més lluny més bonic. 

L'amor em fa fàstic. - Aloma

I sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m'ha tant de plaer d'ençà que sóc al món, com un llibre meu acabat d'editar i amb olor de tinta fresca.

Les coses eren boniques, la vida no gaire.

Escric perquè m'agrada escriure.

Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s'acaba mai de saber com és feta. - Mirall trencat

La vida, perquè sigui vida, s'ha de viure a poc a poc.

Cada casa és un món i cada persona un misteri.

Jo hi crec una mica, en la inspiració, però vull dir que escrivint o pensant en la cosa que has d'escriure et vas exaltant, i és possible que la inspiració vingui escrivint. 

El món és com una funció, però el mal és que ningú no pot veure com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van fent com si no hagués passat res.

Si fa nosa o no es fa nosa no s'ha de preguntar mai. S'ha de saber veure -  "El parc de les magnòlies"

Com més anys passaran més estimaràs allò que mai no es coneix, allò que sempre es desitja, tot el que mai no es té; l'aire, la claror blanca de les estrelles, el mar que el teu vaixell deixa enrere... - "Ada Liz"

Com més apassionats som, pitjor. Allò que ens enforteix són els desenganys. - "En una nit obscura"

Tota la gràcia d'escriure radica a encertar el mitjà d'expressió, l'estil.

Quan no em mira el miro; sé que és arriscat perquè la persona mirada sense mirar sempre s'adonen que la miren. 

Una fugida de la realitat és, sempre, un encarament de l'escriptor amb la seva realitat més profunda. 

Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades i un portamonedes blanc, que la Julieta em va dir que era d'hule, amb una tanca com una petxina d'or. - La plaça del diamant.

... amunt, jo amunt, amunt Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. - La plaça del diamant.

-¿Què fan els àngels?
- Es disfressen d'estrella. - Aloma

Si jo no he sentit cap emoció davant d'una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d'una posta de sol?

Una novel·la és un mirall.

La Teresa dubtà abans de decidir-se pel color, però pensant en les violetes se'n quedà un de morat. "Ha triat el color més bonic, senyora Rovira; l'afavorirà molt", li digué Terenci Farriols tot acompanyant-la fins a la porta. - Mirall trencat

A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... I en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir.

Senyor metge: no s'estranyi que li expliqui per escrit el que em passa. No s'estranyi que firmi amb un nom que no és el meu. Encara que faig mal fet de dir-li que no s'estranyi, perquè si no li digués que el nom amb què firmo no és el meu, vostè no s'ho pensaria: però he de dir-li, i no sé ben bé per què, que no és meu.

A les meves amigues els va fer riure molt que en Miquel em deixés: li va agafar la mania de córrer món. Va dir que tornaria, i encara em diuen que tornarà, però mentre m'ho diuen pensen que no el veuré mai més. I jo també ho penso. Perquè en Miquel... de seguida va voler que dormíssim junts i jo no en tenia gaires ganes. Jo no més volia festejar. Però com que sóc una bona noia no li vaig saber dir que no perquè ell em deia que si no el deixava fer aniria per mal camí. Potser algun dia tornarà i, si torna, no el voldré ni regalat.
 


Veniu a la biblioteca i podreu agafar en préstec algunes de les obres més representatives com ara La plaça del diamant, Aloma, Mirall trencat i les seves antologies de contes. 

dilluns, 11 d’abril de 2016

195. Lul·liana (4/4): Les bèsties


Ramon Llull entre els anys 1287 i 1289 va redactar Fèlix o Llibre de meravelles. En aquesta novel·la el protagonista, Fèlix, després d'escoltar la petició del seu pare, decideix recorre món i meravellar-se de l'obra de Déu i de la decadència de la societat per ignorar-la i per haver-se allunyat de la primera intenció, que recordem que per a Llull és la d'estimar, servir i lloar Déu. Fèlix, meravellat durant el seu viatge, voldrà recuperar els pilars de la fe cristiana: la caritat, la saviesa i la devoció.

El llibre està dividit en deu llibres i el setè s'anomena el Llibre de les bèsties que és l'obra escollida per a la celebració de l'Any Llull.

El Llibre de les bèsties és una faula que com diu al final del llibre «és significat com el rei ha de regnar i ha guardar-se del malvat consell i de falsos hòmens». El llibre té una significació clarament política i Llull el dedica al jove Felip IV de França, que indirectament li demana que procuri envoltar d'homes de confiança i evitar possibles complots contra la monarquia.

L'argument del llibre és el següent: el Lleó ha esdevingut el rei de les bèsties per l'astuta Na Renard preparà un bon pla per fer-se amb el tron reial. Per tal d'aconseguir el seu objectiu ambiciós i malèvol manipularà la resta dels animals: el gall, el mico, l'ase, el bou, l'elefant, el conill...

D'on sorgeix la idea del Llibre de les bèsties? Ja sabem que Llull era una gran lector però en el moment d'escriure era capaç d'agafar elements de la tradició literària de l'època i transformar-los segons els seus interessos. Això també ho va fer en el llibre del qual parlem avui però els lul·listes han detectat ressons de Calila i Dimna, del Roman de Renard, de Sendebar i del Llibre dels set savis de Roma.

Una altra característica de l'obra és la compilació d'exemples. N'hi ha trenta-tres i tenen una funció argumentativa i que pretenen de persuadir o dissuadir d'una acció als lectors. Són històries que esdevenen models de conducta.

Creieu que Na Renard se sortirà amb la seva? Veniu a la biblioteca i podreu agafar en préstec el llibres i descobrir-ho vosaltres mateixos.

dimecres, 6 d’abril de 2016

194. La dedicatòria d' "El petit príncep"

Tal dia com avui, fa setanta-tres anys, es va publicar una de les obres de la literatura universal més apreciada, El petit príncep del francès Antoine De Saint-Exupéry. 

La biblioteca es vol afegir a la celebració de l'aniversari i comparteix amb vosaltres l'original dedicatòria de l'obra, en català i en francès:

A Léon Werth
Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin.) Doncs, corregeixo la dedicatòria:

A León Werth
quan era petit




À Léon Werth

Je demande pardon aux enfants d'avoir dédié ce livre à une grande personne. J'ai une excuse sériueuse: cette grande personne est le meilleur ami que j'ai au monde. J'ai une autre excuse: cette grande personne peut tout comprendre, même les livres pour enfants. J'ai une troisième excuse: cette grande personne habite la France où elle a faim et froid. Elle a bien besoin d'être consolée. Si tout ces excuses ne suffient pas, je veux bien dédier ce livre à l'enfant qu'a été autrefois cette grande personne. Toutes les grandes personnes ont d'abord été des enfants. (Mais peu d'entre elles s'en souviennent.) Je corrige donc ma dédicace:

À Léon Werth
quand il était petit garçon. 

dilluns, 4 d’abril de 2016

193: Lul·liana (3/4): Una obra extraordinària


Aquest és el tercer article dedicat a la figura de Ramon Llull coincidint amb els set-anys de la seva mort. Després d'haver conegut la seva vida i l'Art, el sistema lògic i racional per a explicar totes les realitats, avui comentarem alguns dels aspectes més destacats de l'obra.

L'obra lul·liana és extraordinària per molts motius: per la quantitat, per la diversitat de gèneres que empra, per l'extensa difusió i pel nombre de manuscrits conservats i més inèdita és pel fet que sigui escrita per un autor de l'Edat Mitjana.

Voleu més característiques encara per comprovar-ho? Llull va treballar diversos gèneres (poesia, novel·la, diàlegs, aforismes, exemples, sermons, proverbis, semblances...) i formats. Va escriure en llatí, que era la llengua de cultura i de l'Església de l'època, en català, la llengua dels laics i en àrab, la llengua dels infidels segons el seu pensament.

Un altre dels punts forts de l'obra lul·liana és que la capacitat de versemblança, és a dir, la capacitat d'adaptació de les circumstàncies. Llull coneixia la realitat que l'envoltava i sabia com havia de redactar les obres per assolir el seu objectiu: el de convèncer els infidels que l'única via de salvació és creure i lloar Déu.

Per aquest motiu, Llull revisa contínuament la seva obra: l'amplia, la fragmenta, li afegeix fragments, la reorganitza... Durant més de quaranta anys, l'obra de Llull canvia segons el destinatari de l'obra i segons els propòsits de l'autor.

Hi ha estudis que assenyalen que la proposta literària de Llull és el d'una literatura alternativa que no té una tradició prèvia determinada i que s'allunya de la literatura dels trobadors i de les obres de matèria artúrica. Què vol dir que Llull creï una literatura nova? Segons el primer volum de la Història de la literatura catalana l'obra de lul·liana «s'expressa en diversos idiomes, està en evolució constant i, per sota de la seva originalitat sovint trencadora, absorbeix, recicla i transforma tota mena de motius de la tradició».


Llull no vol que la seva obra es relacioni amb la literatura de l'època. De fet, Llull, com diu en la seva obra, la poesia trobadoresca o les llegendes artúriques no són literatura perquè està corrompuda per no fomentar la primera intenció: servir i lloar Déu. Per això, reconec que la literatura s'ha de transformar. Tanmateix, utilitza el vers trobadoresc o altres gèneres estretament relacions amb la literatura cortesana per motius mnemotècnics o per mantenir l'atenció del lector.

El següent, i últim article, de «Lul·liana» comentarà el Llibre de les bèsties, l'obra escollida per a celebrar l'Any Llull.