Voldria acabar l’any amb un record i una nova felicitació per als cent anys de biblioteques públiques. I ho voldria fer amb un títol molt especial La bibliotecària d’Auschwitz. Especial perquè ens explica la història d’una bibliotecària i especial també per l’indret on exerceix l’ofici aquesta jove, Auschwitz. Aquest topònim sempre que el sento em trasmet molt males vibracions.
Antonio G Iturbe, l’autor de la novel·la, construeix un món encantador dins d’un altre món horrible, Auschwitz, a partir de fets reals, que, i cito textualment, s’han unit amb una argamassa de ficció (cita del llibre pàg 489). Un grup de mestres i altres professionals de l’educació capitanejats per Alfred Hirsch aconsegueixen durant sis mesos crear un minúscul paradís en el bolc 31. Allí van cada dia els infants del camp i gràcies als 6/7 llibres que tenen i que cada dia amagen “s’obliden de l’horror”. L’horror que plana en tots els altres blocs, en tots i cadascun dels carrers i espais d’Auschwitz.
Els protagonistes de la història, sobretot la jove Dita Adlerová, es converteixen en llibres vivents i van contant les aventures dels contes i novel·les que recorden als altres presoners i presoneres. Els llibres, la Dita, els duu amagats dins l’abric on ha inventat un sistema de butxaques per introduir-los i així poder-los transportar.
 |
| Podreu trobar l'obra |
La novel·la de 506 pàgines es llegeix en un obrir i tancar d’ulls perquè està plagada de humanitat, d’aventures per sobreviure, d’amor i de dolor, de crueltat per part dels SS i de humiliació, però el tema: el Llibre i tot el que comporta el món del llibre esdevé la salvació. Salvació, potser no física, però sí salvació de l’ànima.
Una ànima, la de la Dita, que quan l’autor va escriure la novel·la, l’any 2012, encara era viva. La Dita Polachova, de casada Kraus, nom real de la protagonista de ficció i Ota Kraus, el seu marit, Ota Keller professor a la novel·la. Es van retrobar anys després i es van casar i, cito textualment, van envellir plegats. Aquesta fèrria unió, forjada en els temps més terribles que ningú pugui viure, únicament la va poder dissoldre la mort (op cit pàg 488).
Malauradament els temps terribles no han acabat, avui, 2015, hi ha altres homes i dones, adolescents, nens i nenes que segueixen tenint una existència terrible per culpa de la crueltat d’altres persones, per culpa de la manca de diàlegs, per culpa de la xenofòbia i del racisme.
M’agradaria que la lectura d’aquest llibre també servís per fer sentir la nostra veu cridant alt i ben fort PAU, PAU, PAU.
Pau als homes i dones de bona voluntat i que el 2016 sigui l’any de la No guerra, en el sentit més extens de la paraula.
Bon Advent!
Àngels Parés Corretger, directora de la Biblioteca de l'INS Manuel de Cabanyes
